A SETEM ens hem adherit a un comunicat públic impulsat per la Raw Materials Coalition per expressar la nostra oposició a l’acord CEPA entre la Unió Europea i Indonèsia (Indonesia-European Union Comprehensive Economic Partnership Agreement).
Tot i reconèixer la importància d’enfortir les relacions comercials entre la UE i Indonèsia, diversos col·lectius de la societat civil europea i indonèsia han manifestat les seves preocupacions sobre les conseqüències d’aquest acord, especialment pel que fa als drets humans, al medi ambient i a la capacitat d’Indonèsia d’afegir valor a les seves matèries primeres.
L’Impacte de la Transició Energètica i Extractivisme a Indonèsia
L’augment de la demanda de minerals essencials per a la transició energètica ha accelerat l’explotació dels recursos naturals a Indonèsia, un dels principals productors mundials de níquel, carbó, coure, cobalt, or, estany, i bauxita. La mineria descontrolada, sobretot a províncies com Sulawesi i Màluku del Nord, ha provocat contaminació d’aigües, pèrdua de reserves pesqueres, problemes de salut infantil i la pèrdua de mitjans de vida per a les comunitats locals i indígenes. Aquest model extractivista també fomenta la desforestació i l’expulsió forçosa de poblacions locals, a més d’agreujar el conflicte armat a Papua Occidental, on prop de 80.000 civils han estat desplaçats. Les dones, especialment vulnerables, es veuen obligades a treballar en condicions precàries o a cercar feines informals per sobreviure.
El CEPA no aborda adequadament aquests problemes socials i ambientals urgents, ja que no inclou mecanismes legals que mitiguin aquests impactes ni estableix responsabilitats clares per a les empreses implicades. Sense mecanismes legals ferms per garantir pràctiques sostenibles, aquest acord corre el risc d’agreujar el dany causat per l’activitat minera al país i la gestió dels seus recursos naturals.
Restriccions a la sobirania d’Indonèsia
A més, l’acord CEPA també impulsa la privatització del sector energètic, prohibint la intervenció del govern en el preu dels productes energètics. Aquestes disposicions només beneficien actors privats estrangers a Indonèsia, que actuen com a productors independents d’energia, obligant el govern indonesi a comprar l’electricitat al preu que les empreses fixin. Això, en última instància, augmentarà la càrrega sobre les finances públiques i posarà en perill l’accés de la població a energia assequible, alhora que dificultarà una transició energètica equitativa.
En el capítol sobre Energia i Matèries Primeres, lluny d’ajudar a un creixement responsable, el CEPA s’activa com una eina per obrir les portes del mercat a les multinacionals europees, eliminant barreres comercials i fins i tot prohibint restriccions a les exportacions. Al no incloure mecanismes legals per protegir el planeta, ni responsabilitzar les empreses pels danys que causen, el CEPA posa en perill la sobirania d’Indonèsia. Aquestes mesures perpetuen pràctiques abusives i insostenibles, condemnant Indonèsia a continuar sent una simple font d’explotació de recursos.
La Unió Europea ha de replantejar de manera urgent la seva postura i apostar per un acord més just i sostenible amb Indonèsia. A més, la mirada tecnopositivista de la UE sobre la transició energètica, que aposta pel creixement de la demanda de materials essencials per a bateries i altres tecnologies verdes, es presenta com una solució “sostenible”. Però, en la pràctica, aquesta estratègia contribueix a un augment de l’explotació de recursos naturals en regions com Indonèsia, on les conseqüències són devastadores per al medi ambient i les comunitats locals. En lloc de promoure una industrialització veritablement sostenible, aquest model només fomenta una demanda insostenible de recursos, reforçant un sistema extractivista que agreuja les desigualtats i les violacions dels drets humans.
Aquesta contradicció entre les intencions de la UE i les seves polítiques comercials posa de manifest la necessitat urgent de replantejar-se com la Unió Europea vol abordar el seu paper en la transició energètica. El que cal és un model de comerç internacional que no només busqui el subministrament de minerals per satisfer la demanda de la indústria, sinó que recolzi pràctiques responsables i un desenvolupament econòmic equitatiu per als països socis, evitant així que la sostenibilitat es converteixi en una excusa per a l’explotació de recursos a costa del benestar de les persones i el planeta.
En lloc de seguir imposant la liberalització del comerç de matèries primeres i la privatització del sector energètic, la UE ha de recolzar Indonèsia en el desenvolupament de les seves capacitats de processament internes i promoure pràctiques mineres responsables amb el medi ambient.
Exigim:
- Aturar les negociacions del CEPA, ja que aquest acord amenaça el medi ambient, el clima i els drets de les comunitats locals, dones, treballadors, camperols i pescadors.
- Preservar la capacitat d’Indonèsia per desenvolupar la seva cadena de valor en energia i matèries primeres, incloent-hi les capacitats de processament i refinament.
- Rebutjar la privatització del sector energètic i reforçar el control públic sobre els recursos naturals.
- No acceptar mecanismes ISDS o ICS que atorguin drets especials a les corporacions en detriment de l’interès públic.
- Evitar la integració de la Llei Omnibus d’Indonèsia, que empitjora les condicions laborals i els drets humans.
- Garantir que els materials comercialitzats compleixin els més alts estàndards ambientals i de drets humans, incloent-hi consultes prèvies i informades a les comunitats afectades.
- Reduir el consum de matèries primeres a la UE, respectant els límits planetaris i promovent la sostenibilitat global.
