Els cotxes elèctrics poden tenir un paper important en la transformació del sector del transport cap a un futur lliure de combustibles fòssils. Però produir bateries per a aquests vehicles comporta uns costos molt greus en termes socials i ambientals.
Una transformació veritablement justa del transport requereix reduir la nostra petjada de materials. Això significa concentrar-nos a ampliar i millorar el transport públic, i bàsicament significa canviar la nostra relació amb els automòbils.
El transport juga un paper fonamental en la transició energètica, ja que representa gairebé una quarta part de les emissions globals de CO2 relacionades amb l’energia, les quals majoritàriament es poden atribuir al transport per carretera.2 Les emissions relacionades amb el transport es reparteixen de manera desigual a tot el planeta, amb els Estats Units, Europa i la Xina com a principals emissors.3
Per reduir aquestes emissions del transport, els EUA, la UE i la Xina aposten fort per solucions tecnològiques, en especial pels vehicles elèctrics (VE). Immersos en aquesta aposta, els principals contaminadors del planeta no afronten la veritable arrel causant de la crisi climàtica: el consum insostenible que practiquen.
Les vulneracions de drets humans i ambientals darrera dels minerals de transició
L’extracció de «minerals de transició» com el cobalt, el liti, el manganès, el coure, el grafit i el níquel té lloc en països amb abundància de recursos naturals com Xile, Argentina, la República Democràtica del Congo, Sud-àfrica i Indonèsia.
L’extracció d’aquests minerals sol estar relacionada amb impactes severs i prolongats en els ecosistemes, recursos hídrics i zones crítiques per a la biodiversitat, i en els drets dels treballadors, pobles indígenes i comunitats locals.
Per acabar-ho d’adobar, minerals com el cobalt o el liti han estat declarats «crítics» tant pels EUA com per la UE, ja que són considerats estratègics per al desenvolupament econòmic. En termes geopolítics, els EUA i la UE competeixen entre ells i amb la Xina per assegurar-se l’accés als minerals crítics, per mitjà d’un augment de la càrrega financera i de la pressió sobre els països que disposen de reserves d’aquests minerals.
El vehicle elèctric dispara la demanda de bateries d'ió de liti
El ràpid creixement de la producció de bateries d’ió de liti ve impulsat per la creixent demanda de VE a la Xina, Europa i els EUA. Els analistes estimen que els VE acapararan aproximadament el 90% de la demanda de bateries d’ió de liti els propers vint anys.
La implantació dels Vehicles Elèctrics en aquestes regions compta amb forts incentius en subvencions, rebaixes impositives i objectius de reducció d’emissions.
Els gegants corporatius controlen la transició
La fabricació de bateries està controlada per un grup reduït de grans empreses, ja que les economies d’escala són determinants per reduir els costos de producció. El 2022, tres companyies (CATL, LG Energy Solution i BYD) acaparaven gairebé el 45 % de la producció. Només les empreses més grans, amb abundants recursos i potents aliances tecnològiques, tindran la capacitat de sobreviure. Els fabricants de bateries funcionen amb la lògica d’«o vas a l’engròs o ja pots plegar». Segons Benchmark Minerals, cap al 2031 les nou empreses de més volum controlaran el 53% de la capacitat de producció.15 El capital està concentrat en uns quants actors que tenen un pes substancial en el mercat, i això comporta el risc que es creïn oligopolis.
Els països guanyadors i els països perdedors de la transició energètica
Mentre les vendes de VE es concentren a la Xina, Europa i els EUA i les grans corporacions amassen els beneficis econòmics, altres regions n’han d’absorbir els impactes negatius.
Així, per exemple, a Indonèsia, l’extracció de níquel ha destruït les selves i ha contaminat les zones costaneres.18 Els rius i les badies s’han tenyit d’un marró rogenc per les escòries mineres. Aquests residus solen ser tòxics i afecten els mitjans de subsistència i el nodriment dels habitants del lloc en contaminar camps d’arròs i delmar les poblacions de peixos. La refinació del níquel requereix un ús intensiu de l’energia, impulsat sobretot per carbó, i genera grans quantitats d’emissions de carboni i de residus.