COM LA INDÚSTRIA ELECTRÒNICA GLOBAL HA ACABAT BASANT-SE EN EL TREBALL FORÇÓS I LA SERVITUD PER DEUTES

Nikolaj Houmann Mortensen / @DanWatchDK

El boom de la construcció de Kuala Lumpur sembla perpetu. La ciutat és plena de grues que treballen per ampliar la gran varietat de gratacels que, a l’horitzó, dibuixen una silueta espectacular. És el reflex del sòlid índex de creixement del país i els milers de milions de dòlars, iuans, euros i francs suïssos en inversions estrangeres.
Normalment, la ciutadania de Malàisia no puja a les bastides elevades dels carrers de la capital per construir aquestes prestigioses torres. Solen fer-ho part dels milions de persones treballadores que han emigrat al país.
Es calcula que hi ha entre 4 i 6 milions de persones migrants procedents de Bangla Desh, Nepal, Birmània i Indonèsia treballant al sector la construcció, de vigilants de seguretat, al servei domèstic i en fàbriques de la indústria manufacturera. Aquest col·lectiu també juga un paper molt important per impulsar el principal motor econòmic de Malàisia: la indústria electrònica.

PRÀCTICAMENT TOTS ELS DISPOSITIUS DEL MERCAT

Malàisia és un dels principals exportadors mundials de tecnologies de la informació i la comunicació (TIC). L’any 2018, l’electrònica va suposar gairebé el 40% de les exportacions globals del país, segons l’Agència de Promoció del Comerç de Malàisia (MATRADE).Pràcticament totes les grans marques internacionals d’electrònica tenen proveïdors directes o indirectes de Malàisia. Els semiconductors, també anomenats circuits integrats o xips informàtics, són l’especialitat que més exporta el país. Són a l’interior de gairebé tots els equips electrònics que es fabriquen actualment, des dels telèfons mòbils fins a les alarmes antirobatori, de manera que “pràcticament qualsevol dispositiu del mercat” pot contenir peces que han passat pel país, segons un estudi elaborat per Verité, una entitat de monitoratge de la cadena de subministrament dels EUA.

Després de diverses estratègies econòmiques per atraure marques d’electrònica del Japó i els EUA, a la dècada de 1980 la inversió estrangera directa va créixer espectacularment. Això va propulsar el sector de l’electrònica, que va experimentar un creixement massiu durant els anys següents.

Com que les inversions es van centrar en el sector industrial de baix cost i intensiu en mà d’obra, es va generar una gran demanda de mà d’obra barata. La qüestió es va resoldre contractant personal estranger i, a partir d’aquell moment, la importació de mà d’obra no va parar de créixer.

“En aquest país som addictes a la mà d’obra barata. Som addictes al personal migrant”, en paraules de Charles Santiago, diputat de Malàisia i exactivista dels drets humans i laborals.

El director de l’organització de drets laborals de Malàisia Tenaganita, Joseph Paul Maliamauv, ho expressa de manera molt més crua: “El creixement físic i infraestructural del nostre país s’ha basat en la suor, la sang i els ossos trencats del personal migrant”.

EL QATAR DEL SUD-EST ASIÀTIC

Si donem un cop d’ull a les estadístiques, el cas de Malàisia no difereix gaire de les experiències que habitualment s’expliquen sobre la vida del personal migrant als estats àrabs del Golf Pèrsic.

Segons un estudi elaborat per Verité el 2014, d’una mostra de més de 400 persones treballadores de la indústria electrònica a Malàisia, almenys el 32% de les persones migrants es van veure obligades a treballar en contra de la seva voluntat per culpa de fenòmens com ara la servitud per deutes. De fet, són unes estimacions optimistes, ja que parteixen d’una definició bastant estricta de treball forçós.

Segons l’estudi, el 73% del personal de l’electrònica va esmentar alguna de les característiques que defineixen el treball forçós. El 94% va afirmar que l’empresa o agència de recursos humans li havia retingut el passaport, mentre que segons el 71% recuperar-lo després d’haver-lo reclamat era difícil o impossible.

EXPLOTACIÓ A TOTS ELS NIVELLS

En general, el personal estranger viatja a Malàisia ple d’esperança. Segons els testimonis recollits per Danwatch, el que les agències solen explicar a les persones migrants sobre salaris i condicions laborals té molt poc a veure amb la realitat que després viuran.

“Si analitzem la cadena de subministrament de mà d’obra des que el personal va a Malàisia fins que torna al seu país, hi ha explotació a tots els nivells”, explica Adrian Pereira, director executiu de North South Initiative, una entitat de suport al personal estranger a Malàisia i al seu país d’origen.

“Amb les treballadores migrants tothom vol enriquir-se ràpidament. I no únicament mentre treballen: abans d’anar a la feina i després de sortir-ne, amb el viatge d’arribada al país i amb el de retorn. Fins i tot, els centres d’internament de Malàisia estan guanyant diners a costa de l’explotació laboral”, afirma Pereira.

Segons l’estudi de Verité, el 92% del personal migrant va pagar comissions de contractació per aconseguir feina a Malàisia i, sovint, per tornar aquestes quantitats es veia obligat a treballar mesos i, fins i tot, anys. En arribar al país, podien sorgir càrrecs addicionals per a la tramitació de visats o permisos de treball i, com que els salaris eren més baixos del que els havien promès, la majoria volien fer totes les hores extres possibles.

MISSATGES CONTRADICTORIS

Durant anys, limitar la proporció de mà d’obra migrant ha estat un objectiu polític de Malàisia. El govern anterior va introduir una taxa a la contractació de persones migrants per dissuadir les empreses, però segons l’Organització Internacional del Treball (OIT) moltes d’aquestes van començar a deduir les despeses dels salaris del personal fins que, finalment, a partir de 2018 les empreses van haver de tornar a assumir-ne el cost, com a mínim oficialment.

El nou govern de Malàisia, que va accedir al poder l’any 2018 després de superar el partit que feia 61 anys que dirigia el país, ha promès millorar les condicions del personal estranger. Va començar a qüestionar les agències de recursos humans i els intermediaris, i va signar acords per contractar el personal directament al seu país d’origen, entre altres mesures.

No obstant això, el govern també ha enviat missatges que no van en la mateixa línia. Per exemple, quan recentment The Guardian i ABC van publicar investigacions sobre situacions de treball forçós, hores extraordinàries obligatòries i servitud per deutes a les fàbriques de guants de Malàisia, el Ministre de Recursos Humans, M. Kulasegaran inicialment va negar totes les acusacions, i va assegurar que els productors no havien fet res malament.

CAL REPLANTEJAR-SE TOT EL SISTEMA ECONÒMIC

Les persones defensores dels drets laborals critiquen les autoritats de Malàisia perquè gairebé mai penalitzen els empresaris i, en canvi, solen culpar el personal migrant indocumentat. Assenyalen que, bàsicament, s’impedeix que aquestes persones puguin emprendre accions legals contra l’empresariat, ja que durant el judici s’han de quedar a Malàisia però, alhora, després d’haver presentat els càrrecs, ja no poden treballar al país i, per tant, es queden sense cap mena d’ingressos mentre duri el procés.

“Veiem canvis relacionats amb què el govern vol posar fi a l’externalització de contractes i reformar les lleis laborals”, explica Sumitha Shaanthinni, advocada de Malàisia experta en migracions.

“Però quan sents les declaracions dels ministres, t’adones que no són gaire favorables a les persones treballadores. Així doncs, és com un déjà vu: d’alguna manera, estàs tractant amb el mateix tipus de govern”, afegeix Shaanthinni.

Adrian Pereira, de North South Initiative, afirma que l’agenda reformista del govern té “un caire antimigrant” que “culpabilitza clarament el personal migrant dels baixos salaris”.

“El problema principal és que no estem preparats per fer una transició que trenqui amb l’excessiva dependència de mà d’obra migrant i encara continuem promovent una explotació enorme. Per tant, crec que cal que ens replantegem la cadena de subministrament i el model econòmic en general”, afirma Pereira.

Danwatch ha intentat contactar amb les autoritats malaies per tal de comentar els problemes que afecten les persones migrants i les formes de solucionar-los, però només ha pogut obtenir una breu declaració del secretari d’estat del Ministeri de Recursos Humans, Amir bin Omar.

“Actualment, estem adoptant mesures estrictes i fent inspeccions periòdiques, no només al sector electrònic, sinó també a la resta de sectors econòmics que contracten personal estranger”, va afirmar el secretari d’estat, que va prometre que el seu ministeri aviat presentarà noves mesures per combatre aquests problemes.

L’EXTERNALITZACIÓ GENERA PROBLEMES

Els darrers anys, la situació del personal contractat directament per les empreses d’electrònica pot haver millorat.
Samsung, per exemple, va ser acusada de vulnerar els drets laborals a Malàisia, però quan Danwatch va parlar amb el personal contractat directament per una de les seves fàbriques, totes les persones van dir que havien pagat una comissió bastant baixa, que podien disposar lliurement dels seus passaports, que estaven satisfetes amb l’allotjament i, fins i tot, que celebraven junts festes d’aniversari amb regals de l’empresa.
No obstant, una investigació publicada recentment per The Guardian revela que, tot i que les condicions del personal directe havien millorat, a Samsung hi ha moltes persones treballadores subcontractades que tenen unes condicions laborals i de vida molt diferents i que són d’explotació. En aquest sentit, Danwatch va detectar casos greus de vulneracions entre les persones treballadores d’una fàbrica pertanyent al grup alemany Possehl externalitzades a través d’una agència de recursos humans. Segons aquestes persones, les condicions de les persones treballadores contractades directament eren molt millors.

Al llarg dels darrers anys, la subcontractació de personal estranger per part de les fàbriques no ha parat d’augmentar. Segons les conclusions d’un estudi elaborat el 2019 per l’OIT, l’OCDE i el Banc Asiàtic de Desenvolupament aquesta tendència ha provocat que el personal estigui “en una situació vulnerable i d’inferioritat, caracteritzada per les jornades llargues, la manca de protecció social i, en molts casos, la confiscació de passaports i documentació laboral”.