Treballadors i treballadores joves d’arreu d’Àsia poden arribar a pagar més de 4.000 euros per trobar feina a Malàisia. Segons els grups d’experts, hi ha xarxes d’agències i intermediaris que s’enriqueixen gràcies “al cobrament de quantitats desorbitades de sotamà”.
Des de la dècada de 1990, el sector de les manufactures de Malàisia té una enorme dependència de la mà d’obra barata estrangera. L’any passat, al país hi havia registrades 2,2 milions de persones migrants i, segons les dades de l’Organització Internacional per a les Migracions, n’hi havia entre 2 i 4 milions més que treballaven sense papers. Es tracta de persones procedents sobretot de Bangla Desh, Nepal, Birmània i Indonèsia.
Mentre que les empreses de Malàisia contracten personal migrant altament qualificat i semi-qualificat a uns costos molt elevats, la mà d’obra sense formació i poc qualificada sol haver de pagar per disposar d’un contracte de treball.
Aquestes persones sovint es veuen obligades a assumir comissions abusives per accedir a feines poc qualificades a Malàisia, fet que pot fer caure famílies senceres en dinàmiques d’endeutament i exposar-les a situacions de servitud per deutes.
Treballadores entrevistades per Danwatch, com l’Alina i la Binsa, afirmen que van haver de pagar comissions d’entre 950 i 1.100 euros, l’equivalent a quatre o cinc mesos de salari base, i que van dedicar el primer any de feina a Malàisia a saldar aquest deute.
Segons les investigacions que sol publicar la premsa de Malàisia moltes persones treballadores –sobretot de Bangla Desh– han arribat a pagar 4.200 euros per poder tramitar el permís de treball i obtenir el bitllet d’avió.
“Quantitats desorbitades de sotamà”
Segons els col·lectius de defensa dels drets laborals, s’arriben a pagar quantitats desorbitades sobretot perquè hi ha molts intermediaris que s’enriqueixen amb el procés de contractació d’aquestes persones.
Segons Andy Hall, especialista en drets del personal migrant al sud-est asiàtic, a Malàisia i als països exportadors de mà d’obra hi ha xarxes d’agències i intermediaris de recursos que funcionen gràcies “al cobrament de quantitats desorbitades de sotamà”.
Hall explica com funciona la cadena de subministrament de mà d’obra: normalment, al primer nivell hi ha la fàbrica malaia que busca personal, que intenta obtenir el màxim benefici escollint la millor oferta de totes les presentades per les agències de recursos humans de Malàisia. Tot seguit, l’agència que ha comprat l’oferta la traspassa a l’agència del país d’origen de les migrants que li ofereixi més diners, la qual acaba repercutint aquests costos sobre els intermediaris ubicats als nivells inferiors.
Després, els intermediaris van als pobles i a les ciutats del personal migrant a exigir-los pagaments que generin prou beneficis per a tots els integrants de la cadena.
En general, si la persona treballadora no pot pagar la comissió de seguida llavors ha de treballar per saldar el deute quan arribi a la fàbrica de Malàisia. Allà, és possible que l’empresa també es negui a pagar la taxa oficial per contractar personal estranger tot i que, legalment, a partir de 2018 té l’obligació de fer-ho.
“A més, en cada etapa del procés de contractació poden sorgir costos associats a la corrupció –per a tramitar visats i altres documents, per exemple–, així com despeses d’allotjament i transport que també han d’assumir el personal”, explica Andy Hall.
