Personal migrant de la indústria electrònica de Malàisia es veu abocat a la il·legalitat
Després de tancar una part de la fàbrica i acomiadar el personal, un proveïdor de Panasonic i Toshiba va exigir a les persones migrants pagaments desorbitats a canvi de recuperar els passaports retinguts. La direcció de l’empresa malaia nega totes les acusacions.
Nikolaj Houmann Mortensen / @DanWatchDK
L’Alina agafa un rave amb la mà esquerra i amb el ganivet que té a la mà dreta el va tallant minuciosament a rodanxes. Va fent petits munts de trossos circulars, després els talla a tires i, finalment, buida tot el contingut de la taula de fusta a sobre d’una de les muntanyes de rave blanc que l’envolten al restaurant, que és buit. No és gaire ràpida tallant. De fet, aquesta nepalesa de 37 anys no està acostumada a guanyar-se la vida rere els fogons. L’Alina, que abans es dedicava a posar cables i muntar components de telefonia, tan sols fa una setmana que va entrar al restaurant. D’ençà, no s’ha atrevit a sortir-ne.
“Ja ha passat una setmana. No m’he mogut d’aquí. Tinc por de sortir al carrer”, afirma l’Alina.
“Diuen que la policia vindrà a detenir-me”.
Segons el visat i el document d’identitat, l’Alina hauria d’estar treballant en una fàbrica d’electrònica de Malàisia. Però ara que és al restaurant, el seu visat ja no és vàlid: s’ha convertit en una immigrant indocumentada.
Igual que la resta dels 2-4 milions de persones treballadores migrants indocumentades que es calcula que hi ha al país asiàtic, ara s’exposa a patir situacions més greus d’explotació i abusos.
Si el departament d’immigració la descobreix, pot detenir-la uns quants mesos i assotar-la. És el càstig que a vegades s’aplica a les persones que han de ser deportades, segons expliquen les entitats de drets laborals i els grups d’advocats que defensen les persones migrants a Malàisia.
SENSE SOU
Inicialment, l’Alina va signar un contracte de tres anys amb la fàbrica d’electrònica Mctronic, que produeix components de telefonia per a Panasonic i servidors informàtics per a Toshiba. En principi, tenia garantida feina per a tres anys, però al cap d’un any i quatre mesos d’haver començat a treballar la direcció li va comunicar que, arran d’uns canvis operatius, ja no hi havia feina per a ella ni per a una quarantena més de compatriotes seus.
“Van deixar de pagar-nos el sou”, explica l’Alina.
“Ens van dir que ens quedéssim a l’alberg i que al cap d’una setmana o d’un mes, ens trucarien”, afegeix la treballadora.
Però la direcció de la fàbrica no va complir les seves promeses relatives al volum de feina, i com que segons la legislació malaia les persones migrants estan vinculades a la primera empresa que les contracta, es van quedar atrapades a l’alberg sense ingressos. Van començar a gastar-se els estalvis i de seguida van haver de demanar préstecs per poder comprar menjar i productes bàsics.
Al cap d’uns quants mesos sense cobrar, moltes d’aquestes persones volien tornar al Nepal. La fàbrica encara tenia els passaports amb què els havia tramitat els visats inicials i el personal nepalès es queixava que aquesta els exigia pagaments desorbitats si volien recuperar-los.
SENSE POSSIBILITATS DE TORNAR A CASA
L’Alina afirma que la fàbrica li va comunicar que si volia recuperar el passaport i obtenir un bitllet d’avió per tornar a casa havia de pagar 870 euros. És a dir, segons les consultes efectuades per Danwatch, cinc vegades més del que costen els vols més assequibles cap a Katmandú o el salari base mensual que cobrava a la fàbrica multiplicat per quatre.
Danwatch ha contactat amb altres persones que van ser acomiadades de Mctronic en el mateix moment i que ara són al Nepal. Una d’elles va afirmar que havia hagut de donar uns 400 euros a l’empresa per poder recuperar el passaport i tornar al seu país. Segons algunes d’aquestes extreballadores, si inicialment es negaven a fer el pagament, llavors el preu baixava. En aquest sentit, el personal que va marxar primer va arribar a pagar 970 euros per obtenir la documentació i el bitllet cap al Nepal, mentre que al que es va quedar durant mesos a l’alberg li va acabar costant 180 euros.
Segons alguns testimonis, Mctronic va oferir-los la possibilitat de canviar de fàbrica per no haver de marxar de Malàisia. Un d’ells afirma que va acceptar la feina a una fàbrica de vidre, tot i que al cap de 42 dies va acabar pagant a l’empresa per poder marxar al Nepal. Segons va relatar a Danwatch, en aquella fàbrica se sentia insegur perquè havia vist com un company de feina s’havia fet un tall molt greu al braç i no havia rebut l’assistència mèdica adequada. A més, els treballadors li van dir que si la policia venia a comprovar els permisos de treball, millor que s’amagués. També va afirmar que cobrava menys que a la primera feina, ja que ara havia de descomptar despeses de menjar i transport de la seva nòmina.
Segons un altre testimoni, l’empresa inicialment va recol·locar un grup de persones a dues fàbriques d’electrònica, però amb sous més baixos i havent de fer dues hores extres diàries no remunerades. D’altra banda, com que es veien obligades a pagar els àpats i, a més, no cobraven les hores addicionals, estalviar era una missió pràcticament impossible. Per tant, també van acabar lliurant 400 euros a Mctronic per tornar al Nepal.
D’altres, com l’Alina, van decidir fugir de l’alberg per buscar feina: aquest cop, com a migrant indocumentada a Malàisia.
Igual que la majoria de migrants procedents d’altres països, per a l’Alina i la seva família el trasllat a Malàisia va suposar una inversió enorme. L’objectiu era tornar els deutes de la granja del seu difunt marit i finançar l’educació dels seus dos fills, però el primer any gran part dels ingressos els va haver de destinar a pagar comissions de contractació (950 euros, aproximadament). Segons afirma, la fàbrica va restar-li els diners del seu salari juntament amb una altra quantitat més petita, corresponent a una taxa oficial.
“Va ser molt complicat, però no tenia cap altra opció”, assegura.
20 PERSONES EN UNA HABITACIÓ
A uns quants quilòmetres d’on l’Alina trossejava raves, una altra exempleada nepalesa de Mctronic, la Binsa (38 anys), vivia una experiència similar. Com l’Alina, quan la fàbrica va deixar de pagar-li el sou no tenia prou diners per tornar al Nepal, així que també va anar a buscar feina sense papers.
Treballava 12 hores en un restaurant els set dies de la setmana, tot per uns 8,6 euros diaris. Quan els representants de Danwatch va quedar per entrevistar-la, com que no podia fer cap pausa per descansar va haver de respondre a les preguntes mentre els atenia a taula i, al mateix temps, servia arròs fregit i cafè a la resta de clientela.
“He intentat trobar una altra feina, però les condicions solen ser molt pitjors”, explicava mentre duia tres safates de menjar.
La majoria d’estimacions asseguren que a Malàisia hi ha més personal migrant indocumentat que en situació regular. Segons l’Organització Internacional per a les Migracions de l’ONU, la xifra oscil·la entre els 2 i els 4 milions de persones.
Tot i que la majoria de treballadores entra legalment al país, es queden sense documents si, per exemple, abandonen la primera empresa per culpa de les males condicions laborals, l’agència no els renova els permisos a temps o bé els perd el passaport. Una vegada considerades “il·legals”, aquestes persones s’exposen a patir situacions d’explotació més greus, tal com Danwatch explica en un informe sobre personal indocumentat que es veu abocat a treballar a la força.
Segons els col·lectius que defensen els drets laborals, casos com el de l’Alina o la Binsa són força habituals. Abans d’acceptar el pagament de les comissions i traslladar-se Malàisia, una agència d’ocupació del Nepal els havia promès que a la fàbrica d’electrònica tindrien salaris base més alts i bones condicions laborals i vitals.
La Binsa diu que va pagar 1.100 euros en comissions de contractació. A banda que el sou era baix, es va sentir molt decebuda amb l’alberg on s’allotjava a Malàisia.
“Ens van prometre que estaria net, però després ens van ficar en un lloc brut, érem 10-20 persones amuntegades com vaques”, explica.
IL·LEGAL
Segons Sumitha Shaanthinni, advocada malaia especialitzada en migracions, una de les raons que explica el gran nombre de personal indocumentat existent a Malàisia és que aquest col·lectiu no té la possibilitat de canviar de feina legalment si pateix maltractaments al seu primer lloc de treball, per exemple.
“Per tant, quan aquestes persones estan descontentes amb una empresa concreta i han de marxar, es queden sense papers. Saben que no podran canviar de companyia”, explica des del petit despatx que té a la 5a planta d’un edifici del centre de Kuala-Lumpur.
Normalment, són les mateixes persones treballadores les que han de sufragar els costos de les comissions. Però segons els grups de defensa dels drets laborals, a vegades les empreses també paguen quotes a les agències de recursos humans i una taxa oficial a l’administració per poder contractar personal estranger.
“Per això normalment les empreses intenten retenir aquestes persones, ja que els ajuden a cobrir les despeses”, afirma Adrian Pereira, director executiu de North South Initiative, entitat que presta suport variat al personal migrant a Malàisia i als seus països d’origen.
Tot i que la llei de Malàisia estableix clarament que les empreses no poden confiscar passaports, també diu que si a un treballador li han rescindit el contracte abans d’hora, aquestes hauran d’assumir els costos de repatriació (en aquest cas, el bitllet d’avió al Nepal), segons explica Sumitha Shaanthinni.
SEGONS LES EMPRESES, EL PERSONAL ÉS EGOISTA
Segons un estudi exhaustiu de l’entitat estatunidenca de monitoratge Verité elaborat l’any 2014 a partir d’una mostra de més de 400 persones treballadores de la indústria electrònica de Malàisia, prop d’un terç de les migrants es veuen obligades a treballar en contra de la seva voluntat.
Els grups de drets laborals assenyalen que les persones migrants que treballen a Malàisia corren el risc de ser greument explotades perquè no tenen opcions de canviar de feina legalment. Si no volen pagar per tornar a casa abans que s’acabi el contracte, els queden dues possibilitats: suportar els abusos o bé fugir i convertir-se en immigrant il·legal.
Però des de l’associació PIKAP de Malàisia, que representa 150 agències del país, el seu secretari d’honor, Sharfadeen Abd. Hamid, nega que la vulneració de drets laborals sigui el principal motiu pel qual el personal abandona la feina i treballa sense tenir els papers en regla.
“Probablement, són egoistes amb ells mateixos”, explica a Danwatch des de l’edifici d’oficines de PIKAP, a cinc minuts a peu de les torres bessones Petronas, edificis emblemàtics de Kuala Lumpur.
Segons el secretari d’honor, probablement el personal acaba fugint perquè no és capaç de fer bé la seva feina o bé té l’oportunitat de guanyar més diners sense papers. Hamid, però, no ha aportat cap mena de documentació per justificar aquestes afirmacions.
“Quan tens un problema, no pots culpar la teva empresa o els altres i acabar fugint, has de trobar la manera de resoldre’l” afirma Hamid, tot afegint que les persones treballadores, en fugir, esdevenen il·legals i, per tant, “s’ofereixen a què les explotin”.
“Al final, això també suposa un maldecap per al govern. Ja se sap, s’ha d’anar a buscar el personal il·legal, detenir-lo i traslladar-lo al centre d’internament. I després, posar-se en contacte amb les ambaixades per al procés de deportació. És molta feina”, afirma el secretari d’honor d’aquesta entitat.
NEGA LES ACUSACIONS
Danwatch no ha pogut aconseguir que Mctronic comenti els fets. En un correu electrònic enviat a Danwatch, el portaveu de Toshiba, Peter Carson, va explicar que després d’aquesta petició es va posar en contacte amb la fàbrica.
“Amb tot, basant-nos en la resposta que hem rebut per part de Mctronic Industries no hem pogut detectar els problemes esmentats”, va comentar Carson, que tot seguit va subratllar que Toshiba és conscient que “la vulneració dels drets humans en països asiàtics com Malàisia és una qüestió fonamental” i que exigeix als proveïdors que compleixin la llei i la política de contractació de l’empresa.
Pel que fa a Panasonic, la portaveu del departament de premsa, Mio Yamanaka, va explicar a Danwatch que ja s’havien posat en contacte amb Mctronic, que aquesta fàbrica tenia una visió diferent dels fets i no es va comprometre a investigar-los més detalladament.
“Mctronic ha explicat que, recentment, els seus 39 treballadors han renunciat a la feina i han tornat al seu país d’origen. Arran de la introducció a la fàbrica d’uns canvis operatius, Mctronic va proposar-los el trasllat a un altre lloc, però van decidir rebutjar l’oferta i presentar la seva renúncia. Mctronic ha pagat íntegrament els seus salaris”, relata Yamanaka.
Pel que fa a si aquestes dues empreses pensaven iniciar alguna recerca independent o donaven credibilitat a la versió dels proveïdors, Peter Carson va afirmar que Toshiba “està prenent les mesures necessàries per poder realitzar una auditoria sobre el terreny”.
Des de Panasonic, la portaveu de premsa, Mio Yamanaka, va respondre: “Panasonic creu que caldria realitzar un estudi més detallat que no es basés únicament en la informació del proveïdor”.
